La informació continguda en aquest treball m’ha fet comprendre algunes coses importants.
La primera que paraules que expressen conceptes d’importància en la nostra vida quotidiana no tenen una definició prou específica o única, com amor, llibertat, família, integració. A què es deu aquest component d’indefinició? A que no ens cal, a que se solen emprar en textos literaris? A que (encara) no ho hem sabut fer?
La primera que paraules que expressen conceptes d’importància en la nostra vida quotidiana no tenen una definició prou específica o única, com amor, llibertat, família, integració. A què es deu aquest component d’indefinició? A que no ens cal, a que se solen emprar en textos literaris? A que (encara) no ho hem sabut fer?
La segona cosa, que categories binàries (és l’un o l’altre) aplicades regularment no són en realitat binàries. No hi ha la dicotomia home/dona, cos/ment, biologia/educació, humanitat/animalitat. En general podem identificar un ésser o un fet a una de les dues categories, com podem identificar un nadó, un nen, un jove, un adult o un vell, però hi ha una zona de transició o comú, més o menys freqüent o ample, en la qual no podem assignar la categoria apropiada. De fet, no es tracta de fenòmens binaris (o digitals) sinó de fenòmens analògics, que permeten subdividir la transició amb molta més finor. Pot també donar-se el cas que una sola variable no sigui suficient per determinar en tots els casos les característiques específiques de cada una de les categories.
La tercera es refereix a les religions, una construcció humana. Per evitar la imprecisió del terme, em referiré aquí només a les religions que, en general, tenim més a prop o a les que han aparegut en aquest treball. Aquestes religions contemplen i organitzen una relació entre el seu Déu (i alguns dels seus personatges especials) i els humans. Aquesta relació ha aportat a través de símbols -en moments, localitats i circumstàncies històriques determinades- uns codis de conducta, explicacions de les seves voluntats i les explicacions del nostre origen i destí. Tot símbol (objecte, paraula, so) precisa d’una interpretació o decodificació per comprendre’l, per a que esdevingui informació. En societats molt tancades i estables, les interpretacions dels símbols que rebem de Déu o que li ofererim formen part de la cultura popular, sovint en forma de creences. Però aquests símbols no aguanten interpretacions, o anàlisis foranies ja siguin d’altres creences o d’altres disciplines com la filosofia o la ciència. I això ha estat l’origen dels conflictes moderns entre filosofia i religió, entre ciència i religió i entre diferents religions.
Moltes societats han deixat de ser tancades o estables. Hi ha noves cultures, noves creences, noves circumstàncies i esdeveniments. La filosofia i la ciència han assolit un grau de coneixement madur fora dels petits cercles amb poder interpretatiu. Els codis de conducta, les voluntats divines i les explicacions del nostre origen, especificitat i destí -els quals havien pogut ser coherents amb cada una de les cultures tancades i estables- no només han deixat de ser útils en les societats obertes i dinàmiques sinó que sovint, degut a les contradiccions entre les diverses interpretacions de cada una de les diferents relacions divines, han motivat conflictes de convivència (per la diferència dels codis de conducta) i pèrdues de confiança i de lleialtat (els humans tenim diferents orígens, destins i obligacions divines).
No ha de ser gens fàcil per als que tenen el poder d’interpretació de la seva religió adaptar el bagatge històric a les circumstàncies actuals sense esquinçar l’essència dels seus sistemes religiosos-culturals. Tampoc ho deu ser cedir poder interpretatiu –i el normatiu que se’n deriva- a nouvinguts filòsofs, científics o polítics.
És oportú adjuntar aquí extractes d’uns articles de la premsa.
Javier Pradera
Segons el document [Orientaciones morales ante la situación actual de Espanya] dels bisbes, les institucions democràtiques estarien subordinades als dictats superiors de la raó natural, il·luminada i enfortida per la fe, de la qual els prelats serien aparentment els únics i privilegiats intèrprets(...)
Els 78 bisbes amb dret a vot de l’Assemblea Plenària –designats per cooptació- posseirien el monopoli d’aplicar els principis de la llei natural i de la moral social als casos concrets; els 350 membres del Congrés –elegits pels ciutadans- s’haurien de plegar a la saviesa cognoscitiva i ètica dels prelats(...)
Segons els bisbes, la desconfiança i el refús vers l’Església a Espanya serien ara pitjors que el vell clericalisme. Serveixi com exemple d’aquesta intolerància desdenyosa el discriminatori tractament de la religió catòlica en l’ensenyament públic (agreujat amb el reconeixement com obligatòria de la nova assignatura Educació per a la Ciutadania)(...)
Democracia vigilada, Anàlisis. La instrucción pastoral del episcopado, El País 10-12-2006.
L’acte en la plaça de Colon, convocat pel arquebisbe de Madrid (...) va estar impregnat per la voluntat que, d’uns anys ençà, anima a la jerarquia eclesiàstica de fer present el testimoni dels cristians en el quotidià, en la societat i en la política(...) actuacions que, en ocasions, semblen més polítiques que pastorals(...)
.. el PSOE recorda que no hi ha altra legitimitat que la constitucional i que és la societat la que “te la potestat d’ordenar els principis de llibertat individual”(...)
(...) l’espanyola és una societat avançada i plural que va molt més enllà del tradicionalisme cristià (...) que el debat religiós s’hagi introduït en el debat polític és un error, donat que el capítol de les diferències entre Església i Estat està més que tancat en la societat espanyola a través de la Constitució. La qual consagra els drets de cada un.
Editorial, Religión y política, otra vez, La Vanguardia 3-01-2008.
La família
Diversitat de fills
M’ha sorprès la manca de terminologia per expressar la relació de parentiu entre fills d’una parella provinents de parelles anteriors. Si bé això és més freqüent ara que fa uns anys no és nou: sempre hi ha hagut vídues amb fills que s’han casat amb vidus amb fills. Un cop més he constatat la inexistència d’un cos àgil que vagi introduint terminologia pràctica –és a dir, que sigui fàcil d’emprar- relativa a nous productes, fenòmens social o conceptes, ben aviat per tal de facilitar la comunicació i evitar la introducció de barbarismes o terminologia poc apropiada.
Maternitat i paternitat
L’evolució de l’espècie humana ha posat a la dona en un lloc predominant en el manteniment de l’espècie. És ella la que porta al món els nous individus i durant els primers mesos els ha alimentat exclusivament durant molts segles i encara ho fa en molts casos. Al tenir molts fills –sovint necessari degut a l’alta mortalitat infantil- la dona passa una llarga etapa de la seva vida dedicada a proveir individus. Aquesta relació de dependència total dels fills deu estar relacionada amb el sentit de protecció de la mare, creant uns vincles biològics i emocionals molt intensos, la necessitat d’educar els fills i d’imbuir-los un especial respecta vers la mare, reflectit en frases com la de que “això no se li fa a la mare”, amb les seves diverses variants.
Els riscos i l’espectacular novetat de la maternitat impulsa a cercar el suport informatiu, emocional i material d’altres dones que ja han passat per aquesta experiència.
Mentre la dona guanya un ésser biològicament seu, l’home passa de ser l’ésser amb més intimitat i necessari per a la procreació a ser (normalment) el pare del fill de la dona, innecessari per a la procreació per uns mesos.
És només la dona la que està segura dels possibles candidats a ser el pare dels seus fills. Resulta sorprenent la importància d’aquest fet al comprovar que en algunes espècies de primats la nova parella mascle d’una femella amb fills els mata.
La dona i l’home
Marc històric
En moltes cultures la formació de l’home es feia a partir d’una certa edat amb un procés d’iniciació lluny de l’ambient familiar. Inclús no fa gaires anys en el nostre entorn era freqüent sentir frases relacionades amb que la el servei militar (la mili) feia els homes. És de remarcar que en els dos casos la funció de defensa del grup en front dels enemics exteriors és un punt fonamental, fins al punt que l’individu no només aprèn a matar l’enemic sinó que està disposat a sacrificar la seva vida en defensa dels seus companys i dels interessos del grup. En contrast amb la formació dels homes en un entorn i amb una projecció externa a la família, les dones han madurat i s’han format a la llar en un entorn familiar.
Els homes, en molts casos, a més de defensar el grup i el seu territori respecte a les agressions exteriors, havien d’expandir el territori propi quan era necessari i establir relacions comercials amb l’exterior. Conseqüència de l’anterior eren sovint llargs períodes fora de l’entorn familiar o del grup i l’exposició a riscos greus, inclòs el de la mort. Des de la perspectiva de l’espècie això no era gaire crític donat que la funció d’un home en la procreació és molt fàcilment substituïble, cosa que no succeeix amb la dona i que la fa motiu d’espacial protecció.
Marc actual respecte els fills
L’evolució de la sanitat, de la tecnologia i de la cultura han modificat en gran mesura factors importants que influïen en les funcions històriques de la dona i de l’home. La sanitat ha disminuït dràsticament la mortalitat infantil, la tecnologia ha reduït les hores i els coneixements necessaris per moltes de les feines domèstiques, la cultura ha anat ampliant les funcions de la dona vers tasques menys directament relacionades amb l’entorn familiar. En aquest marc, la funció de l’home s’ha trobat trasbalsat no tant per les seves pròpies circumstàncies com per les noves de la dona en la família i en la societat.
Al disminuir el nombre de fills se’ls ha valorat molt més, maximitzant la seva supervivència, salut i formació, la qual cosa ha comportat una major dedicació del temps dels pares, en especial de la mare. Per alta banda, ha reduït l’oportunitat de la mare de gaudir dels seus infants.
La comprensió social d’aquest nou marc ha facilitat que les mares puguin compaginar les seves funcions maternals i les socials amb diverses mesures, principalment assignant un període per a l’atenció exclusiva de la maternal. I degut a això, la societat li presta una col·laboració especial econòmica, sanitària, de guarderia. Com que aquesta col·laboració encara no és suficient, o prou desitjable, en molts casos encara cal una col·laboració espacial de l’entorn familiar. Gràcies a la tecnologia (biberons, nevera, bolqués, cadireta de l’automòbil ...) l’home –que normalment continua amb un horari laboral fix i llarg- pot col·laborar en tots els aspectes de la cura dels infants.
